Acaba de nàixer a València un nou programa televisiu, Pedra Paper i Tisora, amb la idea de servir com a plataforma per a la ciutadania, televisió col·laborativa, 2.0, crítica i divertida. Una proposta que feia falta i que servirà d’altaveu de la vida al cap i casal i l’àrea metropolitana.
En les properes edicions aniran apareixent novetats molt suculentes, fem-ho juntes!
Al mes de maig continue fent algunes sessions, ara per ara en seran dos.
El dijous 10 estaré a la festa de la #SuavitatPrimaveral, que tindrà lloc a la sala XL de València a partir de les 22:30h, i serà el lloc on celebrar el llançament de la campanya de Verkami del nou disc d’Orxata. També participaran Plan-B, DJ Panxo, Ainz, Hèctor Arnau i el debut de #RàdioMacramé, suau suau.
A més, el divendres 18 participaré al recomanable festival XufaRock, a la Terrassa Lumiere d’Alboraia. Junt amb El Trineu Tanoka, 33 d’Envit, Desgavell i Brams.
És possible que aparega alguna data més, ja avisaré ;]
Este mes d’abril estaré punxant en algunes sessions de tecnocúmbia, funk carioca, bakalao, reggaeton, kuduro, electro, tecno i frenesí. Estigueu atentes perquè és molt possible que passe prop de ca vostra, merequetengue assegurat ;]
El dissabte 7 estaré punxant al Malavida de Platja Gandia a partir de la 1h, dins de la seua programació de Pasqua.
El dissabte 21 punxaré al concert que organitza l’Espai País Valencià al Passeig de Sant Joan de Barcelona, on també podreu trobar a 4Cantons, El Trineu Tanoka, Arrap, Pantaix i Rapsodes.
Finalment, el dissabte 28 tancaré el ja mític concert en homenatge al 25 d’abril a Burjassot, on actuaran La Gossa Sorda, Pirat’s Sound Sistema, 121dB i Toni Albà.
La idea és liar-la el triple, com de costum, aixina que, si podeu, no falteu!
ACTUALITZACIÓ
També estaré el divendres 27 a les jornades Com cuinarem un culturosaure, a la Universitat d’Alacant, primer amb una xarrada i després amb una bona festa!
Doncs això, després de 4 mesos per fi estic a casa! S’acaba la guaiabada i torne al codonyat.
He seguit gravant vídeos i editant-los, però era un pateo pujar-los amb la calanya de connexions que m’he anat trobant, espere no liar-me massa amb altres coses i dignar-me a pujar tots els vídeos, que són meleta fina ;]
Passem del #guaiabatour a la #PrimaveraValenciana!
Ahir es complien 47 anys de l’assassinat de Malcolm X, i també ahir, després d’haver estat enganxat tot el dia a la #PrimaveraValenciana des de la distància, acabava de llegir-me “Habla Malcolm X. Discursos, entrevistas y declaraciones“, un llibre impressionant que em trobí a una llibreria de vell a l’Havana. Repassa l’evolució del discurs i el pensament durant els útims mesos de vida d’este revolucionari Afroamericà. M’ha ajudat a entendre millor la història de Cuba, la dels negres als EUA i la de tots els processos de descolonització dels 60 en general. Però sobretot, ha sigut sorprenent adonar-me’n fins a quin punt la seua anàlisi és encara vigent. Quan relata l’estat policial dels EUA als 60 es fa difícil no veure el paral·lelisme amb lo que vivim hui en dia a Europa; quan explica els muntatges policials i les maniobres polítiques de l’establishment blanc als EUA és impossible no veure les grans similituds amb lo que està passant ara mateix a la #PrimaveraValenciana. Sense cap dubte, tot i que les circumstàncies de la València actual sovint no són les mateixes de les del Harlem dels 60, és una lectura que a qualsevol que estiga correguent els carrers ara mateix li vindrà mel.
Però este no ha sigut l’únic llibre que m’ha acompanyat durant el #guaiabatour, per a la meua sorpresa, tantes hores interminables d’autobús han despertat el meu gust per la lectura analògica, a continuació faré 5 cèntims de cadascuna, perquè la veritat és que totes elles les recomane massa. Tot i que la trobada amb cada llibre haja sigut fruit de la casualitat, han anat seguint una sèrie d’idees comunes que en cada cas es desenvolupen de diferent manera i han anat construint un relat paral·lel al viatge. Temes com l’energia, la lluita [tant col·lectiva com individual], l’espiritualitat o les funcions de l’estat vs. autonomia apareixen d’alguna o altra manera a tots estos llibres, ja fóra perquè brotaren només obrir les seues pàgines o perquè les buscara d’alguna manera o altra.
Com ja anunciava en un post fa uns mesos, el primer llibre que m’acompanyaria en el viatge seria “Yo y la energía“. Llibre boníssim. La primera part és una extensa presentació a mans de Miguel A. Delgado que situa de forma excel·lent la figura de l’enorme Nikola Tesla al seu context històric, text que recomane a qualsevol que vulga entendre millor el paper que juga la tecnologia en el posicionament hegemònic dels EUA a finals del XIX i principis del XX i la consolidació de la modernitat i les seues grans corporacions. La segona part del llibre recull dos textos del propi Tesla, “Mis inventos” i “El problema de aumentar la energía humana”, els quals ajuden molt a entendre com funcionava el pensament del geni d’Smiljan i de la societat d’aquell moment. T’adones que en molts casos se li anava el triple, però que en molts altres era capaç de predir conflictes i reptes que estem afrontant un segle després i proposar solucions, moltes de les quals són les que es proposen en estos moments, mentre que altre genialitats continuen marginals quan podrien suposar una ferramenta d’empoderament més que interessants. Sorprén la seua insistència en la transmissió centralitzada a llarga distància d’energia inalhàmbrica, creient ingènuament que això suposaria una ferramenta de pau mundial i en canvi passe de puntetes pel seu motor d’energia lliure. Supose que hui hem patit massa monstres fruit de la modernitat, i supose que fa un segle seria molt més fàcil tindre-hi fe. També resulta interessant llegir les seues reflexions entorn a les casualitats, l’energia, l’espiritualitat i l’electromagnetisme, este home de bigot, dóna per a moltes pel·lícules.
El segon llibre me’l trobí [junt amb el tercer] a la llibreria de l’estació de Salvador de Bahía, mentre afrontava 8 hores d’espera per pillar un bus cap a Chapada Diamantina. Es tracta de la versió brasilera del clàssic de Sun Tzu, “A arte da guerra“, aquell tractat xinés de guerra que ja musicaren els Eina i que portava molt de temps dessitjant conèixer. No té desperdici ninguno; evidentment no servix per saber com comandar el teu excèrcit en una guerra contra altre estat en la Xina de la dinastia O’Jal, perquè no és el cas. Però dóna moltes claus [ja siguen més metafòriques o menys] i formes d’afrontar els reptes que poden servir tant en situacions individuals com col·lectives.
El tercer llibre, “Babalaô médico tradicional. A doença, os medicamentos e a ética nas tradiçôes Yorubá e no Candomblé” és la versió brasilera d’un llibre del cubà Vitor Betancourt [el qual m'enterí després a Cuba que era molt conegut dins del món Yoruba i controvertit perquè defén que la dona puga fer de bàbálawo, sacerdots/metges de la tradició Yoruba]. És molt útil per entendre les creences dels descendents dels esclaus africans de Brasil i Cuba, saber més sobre els orishas, els seus mites, la forma d’entendre la vida, la salut, la mort i tot allò que sol englobar una religió. M’han entrat moltes ganes de participar d’una religió, el monoteisme i la ciència ha esborrat molt de coneixement ancestral per no poder entendre’l o per entendre’l massa. Qui s’apunta a fer una Wikireligió?
I res, el quart llibre ha sigut el de Malcolm X. Ara que l’he acabat he représ la versió en pdf del clàssic de Wilhelm Reich “La función del orgasmo“, que he anat llegint en paral·lel durant tot el viatge. És una obra més que recomanable d’un pensador controvertit, entre Marx i Freud, que per a molts diu massa veritats i que, segurament per això mateix, fou perseguit pel nazisme, l’stalinisme i el capitalisme. Explica com la dictadura autoritària no existix únicament als Estats totalitaris, i com les raons que ho produixen no són únicament polítiques, sinó que tenen una base familiar i corporal. No m’he cabat encara el llibre, aixina que no diré molt més, però algo ha de tindre quan, de repent, tanta gent al meu voltant està tornant a llegir-lo.
Si vos entren ganes de llegir-ne algun, ja xarrem en quan torne, que compartir dóna gustet ;]
Les Falles Populars del 2012 vénen fortes, agafant la tradició de l’Arreplegà [que és un dels mètodes que tenen les falles per recaudar diners per fer la festa anant de casa en casa] i actualitzant-la a la seua versió cibernètica del Crowdfunding, enguany s’ha decidit apostar per finançar-se via Verkami, que fa més possible que mai fer les falles que volem entre totes.
A través de l’enllaç que encapçala esta entrada podeu fer la vostra aportació al projecte col·laboratiu faller, amb donacions que van des dels 5€ fins als 600€, oferix una caterva de recompenses que faran recobrar l’esperit faller a qualsevol!
Després de mes i mig sense actualitzar açò ja va sent hora de contar alguna cosa. Els dies s’acumulen, i amb ells les històries, les persones, els llocs i les hores de vídeo esperant a ser editades. Que esta nota en veu alta servisca al menys per recordar-me que he de buscar un moment per trobar-me amb el vell amic PiTiVi i donar forma a tant de giga audiovisual ;[
Intentaré fer un repàs a estos últims 47 dies; passaré de puntetes per moltes coses, però que al menys servisca per no oblidar-me'n.
L'última entrada era de tot just arribar a Rio, eixa nit ens esperava una de les experiències més ansiades, coneixeríem Acarí i el nostre primer Baile Funk, espectacular, se mereix una entrada per ell sol!
Férem amb COCOMO i ESOC la nostra part de com.posições.políticas, l'hospitalitat de Cinthia i Bruno, després la trobada de la Internacional Altergalàctica [se mereix altra entrada també], la comunitat finlandesa de Penedo, l’acolliment de l’altre Bruno en Belo Horizonte, Diamantina, Milho Verde, Arraial do Cabo i la seua platja Jaques Cousteau, quilos d’açaí, Rio one more time amb el festival Cultura Digital, Gilberto Gil, el Presi, Anarco Funk, arribada de Toret i Rubén, tornada a Sampa, concert de Tom Zé, CESC, arribada de Fita, comiat de Ion, arribada dels telenoikos, teatre antropòfag, congrés de Fora Do Eixo, visita a Porto Alegre per vore a Julio i ara esperant per pillar vol de tornada a Sampa. No sé, fer un post més detallat, i per tant més llarg me sembla excessiu, definitivament he d’escriure més sovint, sort del Twitter que sempre està ahí per dur el tema més al dia!
Ja estem al Brasil, primera parada Sao Paulo [Sampa para os amigos]. Anem a cal Ion, al barri de República. Una casa molt especial i acollidora [reservem un caítol per ella sola ;)]. Pel matí ens fa un tour de primer contacte amb la ciutat. A Sampa també hi ha acampada d’indignats, començà arran del 15o i es manté en peu. Ens porta a vore l’ocupació més gran d’Amèrica llatina, duta a terme per l’MSTC en una antiga fàbrica tèxtil en ple centre de la ciutat, hi viuen més de 1.000 famílies! Camí de tornada ens trobem amb un homenatge a COCOMO i de nit anem al barri de Santa Cecilia, on cada divendres fan rodes de samba al carrer. És com una festa de barri setmanal, impressionant. Ara hem arribat a Rio, més de 6 hores de viatge en bus per paisatges de pel·lícula, supose que caldrà acostumar-se. Els primers dies tindrem d’amfitrió a Pablo i la idea és quedar-se sobre dos setmanes, que ens han seleccionat per a liar-la al festival com.posições.políticas, però això són altres capítols!
Després de mesos preparant-ho, per fi, en unes hores aplegarem a Sampa.
És el primer destí d’un viatge que se sap on i quan comença i poca cosa més. La idea és mantindre un diari de viatge tant en este blog com al canal de vimeo. Ja vorem quant dura ;]
De moment ací vos deixe amb el Capítol 0 del que hem decidit anomenar #guaiabatour, els preliminars de comiats famíliars i d’absorció de fred pre-transoceanització:
Seguim!
Quan en maig les nostres places començaren a brollar i prendre l’agenda política per les banyes, no tardàrem en reconèixer les fonts d’inspirció d’on bevíem; que si Islàndia, que si Egipte, que si Grècia, … Era una forma d’explicitar com la intel·ligència col·lectiva prenia consciència de si mateixa, de sentir-se part d’eixe 99%, de deixar clar que els de baix volíem fer la política, que volíem el pà sencer visquérem on visquérem. I d’Europa passà als EUA. I fa unes setmanes eixa intel·ligència col·lectiva mutà i prengué el cor de la bèstia, nasqué Occupy Wall Street, i continuà allò de sentir-se part del que venia de l’altra part de l’Atlàntic. Ara podem reconèixer molts gestos de les nostres assemblees quan veiem els vídeos d’OWS, però el més ineteressant segurament són les mutacions; seria molt interessant vore com muten de nou una vegada tornen a creuar l’Atlàntic.
Ahir llegia un article molt interessant que fa un repàs a algunes de les iniciatives que han eixit del moviment d’OWS. Passen per un periòdic gratuït que ja ha recaudat més de 75000$ via Kikcstarter, una proposta d’escola que recorda a les nostres Universitats Lliures, un canal online que porta més de 3 setmanes de retransmissió initerrompuda [uns minuts abans d'escriure estes línies estaven passant un vídeo d'Acampada València] o un projecte increïble anomenat Signal Strength per crear una xarxa P2P entre telèfons mòbils de forma que permet la comunicació anònima al marge dels proveïdors comercials de telefonia.
Però evidentment, a més de ferramentes i eines concretes, com ací, també ens ha portat palique, i com no podia ser d’altra manera Slavoj Žižek s’ha deixat caure per Wall Street i ens ha deixat esta perla:
A banda del contingut del discurs, que en general m’ha sembla clar, inspirador i que diu massa veritats, m’ha sorprés el sistema que tenen per fer aplegar a les últimes files del rogle allò que diu el filòsof. Igual és un mètode habitual en moltes assemblees per ací, però jo no ho l’havia vist mai i li dóna un rotllo litúrgic que li va niquelat. Ací teniu la transcripció a l’anglés i tot seguit vos l’enganxe traduïda macarrònicament al català per si vos fa mandra llegir-la en l’idioma original. Bon profit!
“Ells estan dient que som uns perdedors, però els veritables perdedors són allà a Wall Street. Ells foren rescatats per milers de milions dels nostres diners. Ens diuen socialistes, però ací el que hi ha sempre és socialisme per als rics. Ells diuen que no respectem la propietat privada, però en el crack financer de 2008 es destruí més propietat privada dificlemnt guanyada que si tots els que estem ací ens posàrem a destruïr-la durant dies i nits durant setmanes. Et diuen que som uns somiadors. Els veritables somiadors són els que pensen que les coses poden seguir indefinidament com estan. No som somiadors. Som el despertar d’un somni que s’està convertint en un malson.
No estem destruint res. Només estem presenciant com el sistema està destruint-se a si mateixa. Tots coneixem la clàssica escena de dibuixos animats. El gat arriba a un precipici però segueix caminant, ignorant el fet que no hi ha res sota esta terra. Només quan mira cap avall i se n’adona, es cau. Això és el que estem fent ací. Li estem dient als tios de Wall Street, “Ei, mira cap avall!”
A mitjans d’abril de 2011, el govern xinés prohibia a la televisió, pel·lícules, i novel·les totes les històries que contingueren realitats alternatives o viatjes en el temps. És un bon senyal per a la Xina. Estes persones segueixen somiant en alternatives, així que s’ha de prohibir este somni. Ací, no necessitem una prohibició perquè el sistema de govern fins i tot ha oprimit la nostra capacitat de somiar. Mireu les pel·lícules que veiem tot el temps. És fàcil imaginar la fi del món. Un asteroide destruint tota la vida i així successivament. Però no pots imaginar la fi del capitalisme.
Aleshores, què estem fent ací? Deixeu-me contar-vos un antic acudit meravellós de l’època comunista. Un home fou enviat per l’Alemanya de l’Est per treballar a Sibèria. Sabia que el seu correu seria llegit pels censors, pel que diu als seus amics: “Anem a establir un codi. Si la carta que rebeu de mi està escrita en tinta blava, és cert el que dic. Si està escrita en tinta roja, és fals.” Després d’un mes, els seus amics reben la primera carta. Tot és de color blau. Diu la carta: “Ací tot és meravellós. Les botigues estan plenes de bon menjar. Els cinemes projecten bones pel·lícules de l’oest. Els apartaments són grans i luxosos. L’únic que no pots comprar és tinta roja.” Esta és la nostra forma de viure. Tenim totes les llibertats que volem. Però el que ens falta és tinta roja: el llenguatge per expressar la nostra manca de llibertat. La forma en què se’ns ensenya a parlar sobre la llibertat -la guerra contra el terrorisme i tota la pesca- falsifica la llibertat. I això és el que esteu fent ací. Ens esteu donant a totes nosaltres tinta roja.
Hi ha un perill. No vos enamoreu de vosaltres mateixos. Estem passant uns bons moments ací. Però recordeu, els carnavals resulten barats. El que importa és el dia després, quan haurem de tornar a la vida normal. Hi haurà canvis aleshores? No vull que recordeu estos dies, ja sabeu, com “Oh, érem joves i era preciós.” Recordeu que el nostre missatge bàsic és “Se’ns està permés pensar en alternatives.” Si la regla es trenca, no vivim en el millor món possible. Però hi ha un llarg camí per recórrer. Hi ha preguntes veritablement difícils a les que ens enfrontem. Sabem el que no volem. Però, què volem? Quina organització social pot substituir el capitalisme? Quin tipus de nous líders són els que volem?
Recordeu. El problema no és la corrupció o la cobdícia. El problema és el sistema. T’obliga a ser corrupte. Aneu amb compte no només amb els enemics, sinó també dels falsos amics que ja estan treballant per diluir este procés. De la mateixa manera que s’obté el café sense cafeïna, cervesa sense alcohol, gelats sense greix, van a tractar de convertir açò en una protesta inofensiva, moral. Un procés descafeinat. Però la raó per la que som ací és que ja hem tingut prou d’un món on, per reciclar les llaunes de Coca-Cola, per donar un parell de dòlars a la caritat, o per comprar un cappuccino d’Starbucks on l’1% es destina als xiquets del tercer món que moren de fam és suficient per fer-nos sentir bé. Després del treball subcontractat i la tortura, després que les agències matrimonials siguen ara l’externalització de la nostra vida amorosa, podem vore que durant molt de temps, permetem que el nostre compromís polític també siga externalitzat. El volem de tornada.
Nosaltres no som comunistes si el comunisme vol dir un sistema que col·lapsà el 1990. Recordeu que hui en dia aquells comunistes són els més eficients capitalistes despietats. A la Xina de hui, tenim el capitalisme que és encara més dinàmic que el vostre capitalisme americà, però no necessita la democràcia. Això significa que quan un critica el capitalisme, no permitisca que se li faça xantatge per estar en contra de la democràcia. El matrimoni entre la democràcia i el capitalisme s’ha acabat. El canvi és possible.
Què és el que percebem hui en dia com a possible? Només heu de seguir els mitjans de comunicació. D’una banda, en la tecnologia i la sexualitat, tot sembla possible. Pots viatjar a la lluna, pots arribar a ser immortal per la biogenètica, pots tindre relacions sexuals amb animals o el que siga, però mira el camp de la societat i l’economia. Allà, gairebé tot es considera impossible. Vols augmentar un poc els impostos als rics. Et diuen que és impossible. Perdem competitivitat. Vols més diners per a la salut, et diuen, “Impossible, això significa un estat totalitari.” Hi ha alguna cosa malament en el món, on et prometen que seràs immortal, però no pot invertir una mica més en atenció mèdica. Potser hem d’establir les nostres prioritats ací mateix. No volem un nivell de vida més alt. Volem un nivell de vida millor. L’únic sentit en què som comunistes, és que ens preocupem pels béns comuns. Els béns comuns de la naturalesa. Els béns comuns privatitzats per la propietat intel·lectual. Els béns comuns de la biogenètica. Per això, i només per això, hauríem de lluitar.
El comunisme fracassà totalment, però els problemes dels béns comuns continuen ací. Vos diuen que no sou nord-americans ací. Però els fonamentalistes conservadors que clamen ser els autèntics nord-americans han de recordar una cosa: Què és el cristianisme? És l’Esperit Sant. Què és l’esperit sant? És una comunitat igualitària de creients que estan units per l’amor dels uns als altres, i que només tenen la seua pròpia llibertat i responsabilitat de fer-ho. En este sentit, l’Esperit Sant està ací ara mateix. I allà a Wall Street, són pagans que adoren ídols blasfems. Així que tot el que necessitem és paciència. L’única cosa que tem és que algun dia s’acabe, tornem a casa i després ens reunirem un cop l’any, bevent cervesa, i recordant nostàlgicament “Quins bons moments passàrem ací.” Prometeu-vos que eixe no serà el cas. Sabem que la gent sol desitjar una cosa que realment no vol. No tingueu por de voler realment el que desitgeu. Moltes gràcies.“