Quan en maig les nostres places començaren a brollar i prendre l’agenda política per les banyes, no tardàrem en reconèixer les fonts d’inspirció d’on bevíem; que si Islàndia, que si Egipte, que si Grècia, … Era una forma d’explicitar com la intel·ligència col·lectiva prenia consciència de si mateixa, de sentir-se part d’eixe 99%, de deixar clar que els de baix volíem fer la política, que volíem el pà sencer visquérem on visquérem.  I d’Europa passà als EUA. I fa unes setmanes eixa intel·ligència col·lectiva mutà i prengué el cor de la bèstia, nasqué Occupy Wall Street, i continuà allò de sentir-se part del que venia de l’altra part de l’Atlàntic. Ara podem reconèixer molts gestos de les nostres assemblees quan veiem els vídeos d’OWS, però el més ineteressant segurament són les mutacions; seria molt interessant vore com muten de nou una vegada tornen a creuar l’Atlàntic.

Ahir llegia un article molt interessant que fa un repàs a algunes de les iniciatives que han eixit del moviment d’OWS. Passen per un periòdic gratuït que ja ha recaudat més de 75000$ via Kikcstarter, una proposta d’escola que recorda a les nostres Universitats Lliures, un canal online que porta més de 3 setmanes de retransmissió initerrompuda [uns minuts abans d'escriure estes línies estaven passant un vídeo d'Acampada València] o un projecte increïble anomenat Signal Strength per crear una xarxa P2P entre telèfons mòbils de forma que permet la comunicació anònima al marge dels proveïdors comercials de telefonia.

Però evidentment, a més de ferramentes i eines concretes, com ací, també ens ha portat palique, i com no podia ser d’altra manera Slavoj Žižek s’ha deixat caure per Wall Street i ens ha deixat esta perla:

A banda del contingut del discurs, que en general m’ha sembla clar, inspirador i que diu massa veritats, m’ha sorprés el sistema que tenen per fer aplegar a les últimes files del rogle allò que diu el filòsof. Igual és un mètode habitual en moltes assemblees per ací, però jo no ho l’havia vist mai i li dóna un rotllo litúrgic que li va niquelat. Ací teniu la transcripció a l’anglés i tot seguit vos l’enganxe traduïda macarrònicament al català per si vos fa mandra llegir-la en l’idioma original. Bon profit!

“Ells estan dient que som uns perdedors, però els veritables perdedors són allà a Wall Street. Ells foren rescatats per milers de milions dels nostres diners. Ens diuen socialistes, però ací el que hi ha sempre és socialisme per als rics. Ells diuen que no respectem la propietat privada, però en el crack financer de 2008 es destruí més propietat privada dificlemnt guanyada que si tots els que estem ací ens posàrem a destruïr-la durant dies i nits durant setmanes. Et diuen que som uns somiadors. Els veritables somiadors són els que pensen que les coses poden seguir indefinidament com estan. No som somiadors. Som el despertar d’un somni que s’està convertint en un malson.

No estem destruint res. Només estem presenciant com el sistema està destruint-se a si mateixa. Tots coneixem la clàssica escena de dibuixos animats. El gat arriba a un precipici però segueix caminant, ignorant el fet que no hi ha res sota esta terra. Només quan mira cap avall i se n’adona, es cau. Això és el que estem fent ací. Li estem dient als tios de Wall Street, “Ei, mira cap avall!”

A mitjans d’abril de 2011, el govern xinés prohibia a la televisió, pel·lícules, i novel·les totes les històries que contingueren realitats alternatives o viatjes en el temps. És un bon senyal per a la Xina. Estes persones segueixen somiant en alternatives, així que s’ha de prohibir este somni. Ací, no necessitem una prohibició perquè el sistema de govern fins i tot ha oprimit la nostra capacitat de somiar. Mireu les pel·lícules que veiem tot el temps. És fàcil imaginar la fi del món. Un asteroide destruint tota la vida i així successivament. Però no pots imaginar la fi del capitalisme.

Aleshores, què estem fent ací? Deixeu-me contar-vos un antic acudit meravellós de l’època comunista. Un home fou enviat per l’Alemanya de l’Est per treballar a Sibèria. Sabia que el seu correu seria llegit pels censors, pel que diu als seus amics: “Anem a establir un codi. Si la carta que rebeu de mi està escrita en tinta blava, és cert el que dic. Si està escrita en tinta roja, és fals.” Després d’un mes, els seus amics reben la primera carta. Tot és de color blau. Diu la carta: “Ací tot és meravellós. Les botigues estan plenes de bon menjar. Els cinemes projecten bones pel·lícules de l’oest. Els apartaments són grans i luxosos. L’únic que no pots comprar és tinta roja.” Esta és la nostra forma de viure. Tenim totes les llibertats que volem. Però el que ens falta és tinta roja: el llenguatge per expressar la nostra manca de llibertat. La forma en què se’ns ensenya a parlar sobre la llibertat -la guerra contra el terrorisme i tota la pesca- falsifica la llibertat. I això és el que esteu fent ací. Ens esteu donant a totes nosaltres tinta roja.

Hi ha un perill. No vos enamoreu de vosaltres mateixos. Estem passant uns bons moments ací. Però recordeu, els carnavals resulten barats. El que importa és el dia després, quan haurem de tornar a la vida normal. Hi haurà canvis aleshores? No vull que recordeu estos dies, ja sabeu, com “Oh, érem joves i era preciós.” Recordeu que el nostre missatge bàsic és “Se’ns està permés pensar en alternatives.” Si la regla es trenca, no vivim en el millor món possible. Però hi ha un llarg camí per recórrer. Hi ha preguntes veritablement difícils a les que ens enfrontem. Sabem el que no volem. Però, què volem? Quina organització social pot substituir el capitalisme? Quin tipus de nous líders són els que volem?

Recordeu. El problema no és la corrupció o la cobdícia. El problema és el sistema. T’obliga a ser corrupte. Aneu amb compte no només amb els enemics, sinó també dels falsos amics que ja estan treballant per diluir este procés. De la mateixa manera que s’obté el café sense cafeïna, cervesa sense alcohol, gelats sense greix, van a tractar de convertir açò en una protesta inofensiva, moral. Un procés descafeinat. Però la raó per la que som ací és que ja hem tingut prou d’un món on, per reciclar les llaunes de Coca-Cola, per donar un parell de dòlars a la caritat, o per comprar un cappuccino d’Starbucks on l’1% es destina als xiquets del tercer món que moren de fam és suficient per fer-nos sentir bé. Després del treball subcontractat i la tortura, després que les agències matrimonials siguen ara l’externalització de la nostra vida amorosa, podem vore que durant molt de temps, permetem que el nostre compromís polític també siga externalitzat. El volem de tornada.

Nosaltres no som comunistes si el comunisme vol dir un sistema que col·lapsà el 1990. Recordeu que hui en dia aquells comunistes són els més eficients capitalistes despietats. A la Xina de hui, tenim el capitalisme que és encara més dinàmic que el vostre capitalisme americà, però no necessita la democràcia. Això significa que quan un critica el capitalisme, no permitisca que se li faça xantatge per estar en contra de la democràcia. El matrimoni entre la democràcia i el capitalisme s’ha acabat. El canvi és possible.

Què és el que percebem hui en dia com a possible? Només heu de seguir els mitjans de comunicació. D’una banda, en la tecnologia i la sexualitat, tot sembla possible. Pots viatjar a la lluna, pots arribar a ser immortal per la biogenètica, pots tindre relacions sexuals amb animals o el que siga, però mira el camp de la societat i l’economia. Allà, gairebé tot es considera impossible. Vols augmentar un poc els impostos als rics. Et diuen que és impossible. Perdem competitivitat. Vols més diners per a la salut, et diuen, “Impossible, això significa un estat totalitari.” Hi ha alguna cosa malament en el món, on et prometen que seràs immortal, però no pot invertir una mica més en atenció mèdica. Potser hem d’establir les nostres prioritats ací mateix. No volem un nivell de vida més alt. Volem un nivell de vida millor. L’únic sentit en què som comunistes, és que ens preocupem pels béns comuns. Els béns comuns de la naturalesa. Els béns comuns privatitzats per la propietat intel·lectual. Els béns comuns de la biogenètica. Per això, i només per això, hauríem de lluitar.

El comunisme fracassà totalment, però els problemes dels béns comuns continuen ací. Vos diuen que no sou nord-americans ací. Però els fonamentalistes conservadors que clamen ser els autèntics nord-americans han de recordar una cosa: Què és el cristianisme? És l’Esperit Sant. Què és l’esperit sant? És una comunitat igualitària de creients que estan units per l’amor dels uns als altres, i que només tenen la seua pròpia llibertat i responsabilitat de fer-ho. En este sentit, l’Esperit Sant està ací ara mateix. I allà a Wall Street, són pagans que adoren ídols blasfems. Així que tot el que necessitem és paciència. L’única cosa que tem és que algun dia s’acabe, tornem a casa i després ens reunirem un cop l’any, bevent cervesa, i recordant nostàlgicament “Quins bons moments passàrem ací.” Prometeu-vos que eixe no serà el cas. Sabem que la gent sol desitjar una cosa que realment no vol. No tingueu por de voler realment el que desitgeu. Moltes gràcies.“